Toni Alorda

200 anys de la sobirania de la Nació Espanyola, d'una altra Nació espanyola

tonialorda | 29 Setembre, 2010 10:37

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Es succeeixen les celebracions sobre la Constitució de Cadis. Valentí Valenciano avui en canta les bondats a dB. Hem de convenir que és una passa cap a la contemporaneïtat, del constitucionalisme liberal front a l’absolutisme i els residus feudals. Valenciano en destaca la defensa de la "igualtat", i no hi ha dubta que n’és una idea força, en especial per desmuntar la idea de societat estamental, fins i tot s'ha dit allò del pas de súbdits a ciutadans; però no està de més recordar que aquella igualtat no es predica de tots els ciutadans, no atorgava el sufragi universal (ni de lluny), ni tan sols aboleix l’esclavitud. Com tampoc s’ha d’oblidar que s’al·lega la igualtat per promoure la uniformitat: en concret, per abolir lleis territorials (que no responen certament a la racionalitat decimonònica però sí a realitats històriques dignes de consideració).

Bé, el tema és complex... i llarg. Només un apunt: és la primera vegada que es declara la sobirania de la Nació espanyola (fa 200 anys). El mateix dia que es reunien les Corts Constituents, presidides pel nostre bisbe Nadal, basaren la seva legitimitat proclamant-se representants de la Nació espanyola (no tant com a hereves de les Corts històriques dels distints reialmes), i, com que la Nació és sobirana (deien), les Corts ho eren. El 1812, la Constitució proclamava que la sobirania era “essencialment” (quin joc d’equilibris aquest “essencialment”...) de la Nació espanyola. Però era una altra Nació... 

Els absolutistes protestaven que no es podia sostreure la sobirania al Monarca. La tradició remetia a la idea del pacte Corts/Monarca (les Corts de cada territori) i els anglesos anaven avançant per aquí. Però, s’imposen les teories de l’Estat modern que afirmaven que la sobirania és única, i, per naturalesa, absoluta i indissoluble (Bodin, Grocio), i el Monarca (el Sobirà) n’era el titular (per la gràcia de Déu, afegiria Bousset). Repastades pel club dels jacobins i la seva idea de la sobirania d’un ens particularíssim, la Nació. Una Nació Una que no admet “pobles” en el seu si, que no admet societat civil ni partits (cada diputat La representa, no als seus votants, no als seus territoris, sinó a La Nació)... I Cadis decideix que la sobirana és la Nació espanyola.

I, tanmateix, la sobirania li va durar poc a la Nació. I no ho dic només perquè el 14 va tornar Ferran VIIè i els hi va dir que moltes gràcies. Sinó perquè aquella Nació única i indissoluble, la base de la legitimitat dels constituents, es va dissoldre al cap de pocs anys sense complir cap requisit constitucional, sense el “permís” de la Nació: recordau que les colònies americanes, africanes i asiàtiques formaven part d’aquella Nació espanyola de l’any 12 (així ho recull l'articulat). Curiosament, sembla que el seu esquarterament implacable no impressiona els articulistes d’avui, que veuen una continuïtat absoluta en la Nació de 1812 i la Nació Espanyola de la Constitució del 78 (potser és que, mentre hi hagi Castella, hi haurà l’essència de la nació espanyola, no afecta gaire que no hi hagi Filipines). És curiós que, en pura tècnica constitucional democràtica, el conjunt de ciutadans d'aquella nació (que mai tengueren dret a vot) haguessin pogut declarar la lliure determinació dels pobles que la integraven i declarar la independència sense les penoses guerres d'alliberament; al cap i a la fi eren majoria! Com sabem, no va anar així, ni durant els règims absolutistes, ni tampoc durant els liberals.

De fet, tot i el fracàs relatiu d’aquell procés, de la seva base epistemològica, la constatació que les "nacions" es fan i es desfan, no ha impedit que l’arsenal de conceptes de la Revolució, s’hagi instal·lat fondament i que a ell recorrin tots els discursos nacionals de llavor ençà. Basta llegir la Sentència del tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya.Els patriotes de Cadis estaven convençuts que la Raó havia de canviar la Història. Però fins i tot avui, afirmar que és el poble el sobirà, i, per tant, pot dotar-se d’una Constitució, té un punt subversiu. En tot cas, seguir operant amb conceptes rovellats i polissonament polisèmics de l’estat modern no contribueix gaire a la clarificació del debat, a la racionalitat, i a l’imperi del principi democràtic: del poder en mans de ciutadans iguals que s'organitzen en grups afins (partits) per exercir les competències que corresponen a les institucions de què s'han dotat, en un món interdepenent.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.