Toni Alorda

L’esquerra nacionalista. Reagrupament. (Matheu 5)

tonialorda | 25 Setembre, 2009 19:28

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Mateu Matheu m’insisteix en un punt: el lideratge d’independents, a fi de facilitar un reagrupament del nacionalisme progressista i sortir a camí a l’al•lèrgia contra els partits. No és que no ho hagués entès, amic meu, és que encara no havia acabat. Sé que ho faig llarg, però el tema no és senzill per despatxar-lo amb dues consignes.
Reiter d’entrada, que compartesc la conveniència d’una sola opció, forta i popular, plural però unida, del nacionalisme progressista. I hi afegesc la necessitat que el catalanisme illenc actuï confederat en el PPCC. Però, també insistesc, que quan algú munta un nou partit és difícil que accepti que no calia. És més, Mateu, si, com dius, has seguit aquest blog, hauràs reparat que tant ERC com Entesa troben que van disparats... Veig que tu i jo compartim l’anàlisi que el que ve és un allau de bipartidisme i que, si reunint forces és difícil afrontar-ho, per separat, podem “quedar per regar plantes i enraonar amb cans”, són les teves paraules, d'un dramatisme al qual jo no hagués arribat (encara).

Tanmateix, tu mateix apuntes que no hi ha energia suficient com per mantenir dos fronts a l’hora: plantar cara al bipartidisme i lluitar entre la resta. Però em sembla que t’escapa un detall: les coalicions no signifiquen necessàriament la pau, ni tan sols treves. Paradoxalment, pot ser que tenguis més temps i energies per executar estratègies que garanteixin la teva posició política anant tot sol, o amb els que tenen la idea d'un projecte de futur, que si has d’invertir enormes quantitats de temps i energies en l’interior d’una entesa incerta i conjuntural, amb lleialtats trencadisses. Per això, pos messions per la unitat, la vull, és lo intel·ligenst, això sí, si és una aposta sòlida, de futur. Ara bé, no som tan derrotista de considerar-ho l’única oportunitat, ni atribuir-li efectes taumatúrgics (que no en té). De fet, són més rellevants altres elements.
En tot cas, mentre en parlam, em sembla indefugible reforçar el projecte que pot garantir que el nacionalisme progressista tengui representació institucional i, a partir d’aquí, una oportunitat per créixer: el PSM (amb aquest nom o un altre). Hi necessitam tothom. No sé si podrem convèncer als nacionalistes progressistes que, paradoxalment, li fan la llenya damunt (amb més o menys bona fe); i som conscient de quanta de gent s’ho pensa i, mentre s’ho pensa, pot acabar... al PSOE (de precedents n'hi ha set catefes). Alerta, no dic que el PSM hagi encertat sempre, però, què té més? Analitzar les escissions dels partits petits i avaluar-ne els motius i conseqüències des d’un punt de vista històric, ens hauria d’ensenyar a ser humils.
Però no vull defugir la teva proposta sobre candidats independents. Només he fet aquest introito perquè entenguis perquè no la trob cap panacea. Per mi la pregunta és: aquests nous líders “independents” (si és que hi  ha tal cosa), cohesionaran equips plurals en un projecte únic  o, tanmateix, serà un personatge de prestigi, més o menys respectat, però isolat, perquè el poder es mantindrà en uns partits que desconfien entre ells i pacten per quotes. Entén-me, si s’ha de treballar en un sol projecte, és cert que s’han de pactar els caps, i ho pot facilitar que sigui gent nova, preparada i, si pot ser, popular (tenim un Laporta?). Però no és un bon punt de partida qüestionar la vàlua dels actuals dirigents, per cert, prou joves; ni assumir en excés (com irreparable) el desprestigi dels partits (que és, ho sé, ben real): serà molt difícil que un exèrcit d’abstencionistes comparegui a les urnes entusiasmat, i menys encara que duri. Per paga, on ho han fet? Berlusconi? Sudamèrica? (coneixes el cas d’ExC?).
Sigui com sigui, aquestes operacions precisen de ganes i confiança, i la meva impressió és que, tret del PSM, que en tenia, en un cert sentit, i les perd, (i no sé Entesa), n’hi ha més aviat poques, tret potser d'enteses puntuals si són prou profitoses a la curta. Sortim d’un procés (el darrer capítol, les europees) que no la facilita gens. Per paga, no és senzill donar a conèixer caps de llista i la figura de Biel Barceló és prou sòlida com per qüestionar-la gratuïtament.

Avui per avui, tenc clar que en Biel ha de liderar cap al 2011, o el reagrupament, o una nova empenta del PSM. A partir d’aquí, forjar les bases perquè la successió en un futur sigui gestada per tots. En tot cas, Matheu, que el Senyor t'escolti.

Categoria: General. Comentaris: (5). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

  1. 1. Mateu Matheu  |  26-09-2009 a les 06:43

    Però si...

    Els aparells dels partits, executen. Els moviments d'opinió, proposen. Els primers, permanents i estructurats. Els segons, volàtils i concentrats.

    Aquestes són les forces de cadascun. Bàsicament. (Biel Barceló va guanyar l'ajustat congrés de maig del 2006 amb l'hàbil suport d'un moviment d'opinió extern que, amortizadament volatilitzat, li permet ara de maniobrar naturalment sense haver de passar-li comptes).

    Si anys enrere els partits feien totes les feines, avui no --o no tant. També hi ha excepcions i mescladissos mascarats. Doctrinaris que executen sense propostes i proposadors “ad nauseam” que no executen res.

    Entre el plats a cuinar amb o des de l'opinió i les execucions més o manco solitàries, el marge és el de la política, noble i necessari exercici, el teu.

    És prest encara. D'aquí a dos anys poden passar moltes de coses sense haver d'anar a encalçar Laportes. Però, arribat el moment, la concentració d'opinió potser és prou forta per exigir repetir coalició. O per exigir desfer-la si les raons són més convincents que la desconfiança personal o els matisos de doctrina. Perquè si just són aquestes les raons, tendrem competició per a veure qui millor rega la planta local i melodrama d'horabaixa per a veure quin petit acaba amb (o lladra més que) l'altre petit.

    Mentrestant, el PSOE --que té més desconfiances personals i varietats de doctrines que PSM-IU-ERC tots sumats-- es podrà permetre el luxe de competir en castellano-supremacisme amb el PP, que no altre és l'objectiu d'aquest bolet d'opinió que esperem no executi res que és el partit de Fernando Savater i lerrouixta companyia.

  2. 2. Mateu Matheu  |  26-09-2009 a les 09:07

    No signifiquen necessàriament la pau, dius, de les coalicions. Tens raó. Però amanseixen les feres quan la possibilitat de governar (o de seguir governant) no és una quimera. Si acció de govern hi ha (o acció de govern a la vista), les treves són més aviat permanents. Quan no hi ha res ni a la vista, tot són passions hobbessianes a lloure de tots contra tots.

    Per lògica, la força de l'opinió pública per a trencar coalicions ha de ser molt més forta que els percebuts silopsismes dels partits: els fets motivadors (Son Espases, línies de tren, tv3, etc.) són més transparents i clars que les opacitats del segon cas (distribució de càrrecs, quotes mediàtiques, etc.). Aquesta lògica té una excepció: la deriva suïcida. Que no és un acte tan irracional si en el fons del fons PSM/IU/ERC no ensumen res a la vista pel 2011 ni anant junts: PSOE fent majories amb UM o aquesta amb el PP o aquest en solitari --que la memòria de la corrupció és el més volàtil dels moviments d'opinió pública. Clar que en aquesta darrera hipòtesi patinam per la premisa d'uns PSOE i PP en la millor de les formes.

  3. 3. marrai  |  26-09-2009 a les 17:59

    Bones Mateu: avesat als exabruptes de comentaristes anònims, és un gust contrastar parers amb tu.Les reflexions són molt adients permet-me confrontar tres coses i coincidir sobre tot en una:
    1.- crec que en la reivindicació dels partits. Ens hi jugam més del que sembla, totes les veus, per ben intencionades que siguin, que els erosionen, tenc per mi que ens aboquen al populisme, a líders carismàtics buits i al control en definitiva dels grups econòmics i mediàtics. Ben al contrari del que ens anuncien els profetes dels no-partits, ens aboquen a un deteriorament, encara més, de la democràcia participativa.
    Naturalment, en la tasca dificultossíssima de reivindicació dels partits, cal la consulta real als socis i un funcionament de baix a dalt. I aquí hi ha molt a fer.
    De totes maneres, ara venc del Consell Polític, i el PSM obri una consulta a tota la militància precisament sobre la fórmula per presentar-se el 2011. Tothom hi dirà la seva.
    2.- Tampoc compartesc una brama segons la qual els partits no es reuneixen per desconfiances personals. En realitat els motius són polítics i els he volgut abordar en els posts anteriors.
    a) Potser el cas més discutible és Entesa però ens cal assumir que el motiu de l'escissió va ser el Bloc per Mallorca, sobretot el Bloc com a partit. En aquest cas, una part del teu raonament trontolla, perquè, per reagrupar un grup escindit, caldrà renunciar a d'altres aliats. He insistit en l'evidència que no té cap sentit la divisió del nacionalisme progressista i que ens hem de reagrupar (personalment, per motius històrics i sentimentals, a l'entorn del PSM, aprofit per dir que no crec que sigui una proposta gens ni mica arrogant, això sí, amb orgull per la feina d'aquest partit, la de tots, en una mesura important gràcies a gent que és avui a Entesa). Ja he dit que una vegada descartat el Bloc com a partit, seria raonable discutir entre tots si convé o no una coalició. De totes maneres, te n'hauràs temut que n'hi ha que troben que el futur és Entesa i el PSM una rèmora, i amb aquest so enterren la retrobada. Veurem cap a on va tot plegat.
    b) ERC no vol cap reunió del nacionalisme progressista. Potser sí està disposat a una coalició "autonòmica" si li ha de convenir i no ha de comprometre res per més envant (incloses generals i europees) i, sobretot, no vol que aquest nacionalisme progressista, tant si el PSM com si és un reagrupament, sigui mai l'interlocutor amb Catalunya. Mai. La idea és que el nacionalisme illenc ha de col·laborar, exíguament, amb el català a través de l'ERC illenca. L'esquema agradarà més o menys, però és clar (malgrat els darrers temps no sempre es plantegi tan obertament).
    c) Sobre els grups independents, amb mescles diverses, em remet al post específic.
    d) Amb EU i Els Verds, no caldrà explicar les diferències polítiques. En tot cas, ha quedat clar que no participaran (sobretot EU) en un partit sobirà que decideixi com presentar-se a unes generals o unes europees, per dir elements significatius que duen moltes coses darrere. Tanmateix, hi ha diferències entre l'estructura, i la percepció social, de Els Verds i d'EU.
    3.- Certament, com tu recordes, el Bloc va permetre assolir el Govern i sembla clar que, per separat, el PP hagués assolit la majoria absoluta. Però això ni va dur ni ha duit tanta pau com tu pressuposes. No podem oblidar que l'acord rebé tantes salves com míssils des de bases properes al nacionalisme progressista, inclosa una escissió en el PSM i crítiques duríssimes d'ERC (abans d'entrar-hi). Com no es pot oblidar la insularització de l'oferta nacionalista que no convé gens al PSM i el que representa. Veure el que és i on va ExC ens hauria d'obrir els ulls. Tot plegat no ha permès, a més de les diferències lògiques dels integrants, transmetre amb nitidesa una oferta política. Potser tu fas una seqüència de pissarra que és molt atractiva (de fet, si ho interpret bé, és exactament la posició del PSM -aprovada en Congressos-): 1.- Reunió del nacionalisme progressista 1.-bis Federació d'esquerra nacionalista a nivell de PPCC amb respecte a l'autonomia absoluta de cada territori. 2.- Debat sobre la conveniència d'una coalició electoral amb altres forces d'esquerra i ecologistes per simbiosi electoral (en què sigui per formar grups parlamentaris diferents). Però, estàs segur que si fracassa 1, t'interessa 2? I, si perquè vagi bé 1, t'exigeixen prescindir de 2? En tot cas, quan deixam de dar-li voltes si no hi ha interès d'arribar al primer punt? T'ho poden dir més clar que en el debat de les europees? Mateu, t'assegur que no m'agrada arribar en aquestes conclusions, però arriba un punt de deixar d'enredar.
    4.- el nacionalisme progressista té una oportunitat d'avançar. No sé si puc interpretar el teu final sobre la situació de PP i PSOE com una coincidència en un cert optimisme. Nosaltres estam malament. La política està malament. Però, alerta, també hi estan tots els altres. El PP no és la màquina d'altres temps (tot i que segueix essent la més engreixada), amb UM no m'hi estenc, i el PSOE sí és el que més pot rendibilitzar la situació, però ni Zapatero ni el PSOE local susciten entusiasmes obamians. Ens cal feina, contactar amb gent, sobretot gent nova, però també històrics de totes les èpoques. Deixar-nos de debats (i divisions) estèrils i encertar en els missatges. Si som capaços d'animar la gent que comparteix les nostres idees, podem redreçar la situació. I, com a mínim el PSM, mantindrà la representació institucional i procurarà no només que el Sr. Bauzà no sigui President del Govern, sinó que, hi hagi qui hi hagi, les senyes d'identitat, el territori i els drets socials siguin garantits.

  4. 4. Mateu Matheu  |  26-09-2009 a les 20:19

    Dit en pedant, els mals de la democràcia representativa són símptoma d'altres mals. Pot sonar doblement pedant, però Peter Sloterdijk té un bonic assaig al respecte.

    Hi ha raons per a no repetir coalició. El teu llistat és molt curt. Si l'electorat està disposat a acceptar-les sense desertar. Bé cap a l'abstenció. Bé cap al bipartidisme. (O en petita mesura cap a UM). Aquest és el repte, supòs.

    O el problema, si la (pre)campanya electoral es transforma just en una batussa de llistats. I, si això darrer pot ser tant bo per a sortir als média com els ectoplasmes del populisme, no crec que faci del pastís de vots (ex-)bloquers un pastís més gros.

  5. 5. un altre d'entesa  |  27-09-2009 a les 17:21

    Benvolguts Toni i Mateu,
    és d'agraïr el temps i la neurones que dedicau a intentar que el país vagi una mica millor.

    És el temps de les idees, del debat, de les reflexions fonamentades en la realitat i en l'experiència recent. Jo crec que ara, quan en teoria falta un any i mig llarg per les autonòmiques, és el moment de prendre les decissions importants.
    Fa massa temps que les coses, per un motiu o un altre, es fan malament i el nacionalisme progressista va escandalosament a la baixa. L'enemic exterior existeix però també és una excusa massa recurrent.

    Ara és el moment de pensar i actuar per fer qualque cosa de profit pel 2011. La cosa no està per més errors ni extravagàncies. Arribam a un punt que hauria de ser d'inflexió; pot ser, aquesta vegada sí, o ara o mai, i tots hi som necessaris i importants

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.