Toni Alorda

El català i llengües comunes

tonialorda | 21 Setembre, 2009 20:49

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Dimarts al Parlament, el PP proposa rebaixar el català a l'escola, derogar el decret de mínims que ells mateixos aprovaren fa anys. El gran argument és que hi ha un 18% d'immigrants... ah, i els drets dels pares a escollir... El PP segueix en la línia d'atacs a la llengua catalana, mentre la Delegació del Govern (PSOE) no sembla que faci res davant les denúncies per agressions lingüístiques fins i tot la gravíssima que ha presentat Ivan Cortès. Un afer que de cap manera pot quedar així.

Aquest estiu he llegit el llibre de Xavier Margais sobre l'esperantisme illenc i convidar a pensar sobre els rols de les distintes llengües. El gran repte, el vital, és que el català sigui la llengua comuna del país; però, a l'espera de nous recursos tecnològics, no em convenç la solució actual en la comunicació internacional: ni l'hegemonia de la llengua imperial de cada moment, ni la multiplicació de llengües de doblatge i traducció, per dignitat nacional. Vos deig una aproximació al tema en un article publicat a la UH la setmana passada

 Sobre llengües comunes

Els enfrontaments intracomunitaris a Palma s’expliquen sobretot per l’exclusió i la marginalitat (i foscos conflictes econòmics); però no podem negligir que també hi bateguen, i sovint actuen de detonants, elements identitaris. Els greuges contra el català han arribat al punt de l’agressió policial a Ivan Cortés, que de cap manera pot quedar impune. A tots els fronts es lliura la batalla pel rol de llengua comuna, conscients que és la clau de volta de la cohesió sociocultural d’una comunitat.

Aquests dies fa cent anys, Barcelona, convalescent de Setmana Tràgica, celebrava el V Congrés Universal de l’Esperanto.  El recent assaig de Margais sobre l’actiu esperantisme a Mallorca convida a reflexionar sobre llengües i comunitats.

Els esperantistes no volen substituir les llengües actuals sinó crear-ne una perquè s’hi entengui tothom i superar el babelisme. Només un sector molt minoritari proposava la desaparició de les llengües en un món sense nacions, menystenint la història i la cultura, la manera d’entendre el món que comporta tota llengua.

Tanmateix, entre els que postulen que l’esperanto és una llengua auxiliar, hi ha diferències notòries entre Orient i Occident. Zamenhof, l’inventor de l’esperanto, és jueu polonès, en el polvorí on ell viu es parla polonès, alemany, rus, lituà i jidish, ell pretén que cada grup lingüístic mantengui la seva llengua i entre ells usin l’esperanto. Però Occident mantén que tota la gent d’un mateix país ha de conèixer la llengua pròpia i assignen a l’esperanto el rol de lingua franca amb els externs. Dins aquest plantejament, el conflicte entre esperantistes catalans i balears amb la delegació espanyola és previsible: amb qui ha de fer tàndem l’esperanto, amb el català o el castellà?, a més de plantejaments centralistes versus confederals.

Per la seva part, els governs espanyol i francès són molt bel·ligerants contra l’esperanto, no el volen ni a la Lliga de Nacions, per a ells, la llengua de cultura i trobada internacional ha de ser la del propi Estat. Aquesta ha estat l’opció guanyadora, aquí, a més, amb una persecució implacable dels esperantistes per part del franquisme.

Sembla clar que la comunitat que s’entén en una mateixa llengua té molt guanyat en cohesió; és irresponsable promoure la balcanització lingüística, i insultant tractar el català com a llengua exclusiva dels oriünds; però sí és interessant reflexionar sobre la comunicació internacional, per transitar, d’una manera que resulti pràctica i digna per a tothom, del paradigma basat en la força dels imperis cap a la lògica confederal.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.