Toni Alorda

El bipartidisme creix a les Illes  Balears, la dreta guanya a Espanya i Europa, però veig, en els comentaris del post anterior, que el que pica als visitants és l'absurda situació del nacionalisme progressista del país. Parlam-ne.

Em diu en Pere, com si fos una amenaça, que els votants pensen i recorden. Ho tenc claríssim i em sembla magnífic. Pensem idò, d'entrada, en el percentatge tan elevat de mallorquins que no va votar (i ho trob ben normal) o vota PP i PSOE.  Després, en si el nacionalisme d'esquerres actua de la manera més intel·ligent o no. I, per favor, que tothom ho recordi. Que hi pensi i que se'n recordi.

L'esquerra nacionalista ha obtingut els pitjors resultats en tota la història d'eleccions europees: els pitjors. Només el cofoisme i la manca d'ambició poden explicar que ERC i Entesa els interpretin com a bons, esperançadors, consolidadors, etc. Patètic. Idò jo no, més tost trob que confessen els límits que ells mateixos veuen a la seva oferta. En el PSM creim que els nostres resultats de 2004 eren molt xerecs (i així ho diguérem, se'n recordaran els d'Entesa) i això que varen ser millors i quedàrem tercers! Ens animàvem sabent que una part dels votants no havia volgut votar CiU (pactada en aquell moment amb el PP) i havia dat suport a la llista encapçalada per ERC, era comprensible. A més, naturalment, del mal moment del PSM, que confiàvem que, si arreglàvem la divisió interna (no fou possible) podríem repuntar per tornar als resultats de feia 10 anys i...

Però, i ara, on són els 17.000 vots de l'esquerra nacionalista el 2004? O del 94? (no seria raonable parlar dels més de 30.000 del 99). Durant les negociacions, ERC-Entesa partien d'un mínim que ja tenien 10.000 vots sense el PSM (els d'ERC '04 més la part del PSM '04 que "corresponia" a Entesa), on són? I això que el PSM no els ha disputat. És bo pensar que el 2004 va ser un gran any i el 2009 "havia de ser" pitjor? Jo crec i vull pensar que no. En tot cas, no és una anàlisi gaire autocrítica...

En Jofre m'indica que de totes maneres ens haguéssim pogut presentar, és cert. D'entrada, contràriament al que diu Josep Sánchez, ens podíem haver integrat en la coalició de Ramon Tremosa perquè hi estàvem convidats des del primer moment. Cap problema ni un. Els motius de no fer-ho els he dit i repetit en el blog.

Per què no totsols? - em demana. Certament, algú ho va proposar, jo no, i ho he explicat:

1.- Al meu parer, una de les mancances greus del nacionalisme és la poca articulació internacional, confederal. Des del PSM hem cregut en ALE i volíem un partit europeu que fes creïble l'aposta internacional. Quan he parlat de provincianisme d'ERC em referia a què ha sacrificat aquesta idea-força per la de "dur un català a Europa", que és la que batega darrera l'operació que prioritzava: l'acord amb CiU i IxC. Jo preferia Catalunya liderant la participació en un partit europeu. Si són verament internacionalistes, ens hem d'articular internacionalment. Per tant, jo no defens que el PSM participi en eleccions europees totsol.

2.- Si aquesta premissa de federació és bona en general, amb més motiu amb partits dels Països Catalans. És bo de veure que, per a un partit com el PSM, és clau. La presència del Bloc valencià sempre va ser determinant per l'acord amb CiU. Fa anys que intentàvem passar a l'operació ALE, tot i que ho sabíem difícil per l'oposició d'ERC (els valencians ens advertien que ERC no jugaria francament i que ells no ens podrien seguir). Tanmateix, l'entrada a ALE ens va animar, les promeses de Vendrell el 2007 eren esperançadores, no debades l'acord de 2007 diu explícitament que mirarem de coincidir en posteriors coalicions (i l'escrit no pensa en autonòmiques), Carod ens encoratjava... Al final, Barcelona ens ha vetat. Aquesta vegada no han al·legat que ells ja eren l'esquerra nacionalista de Mallorca (com han dit altre temps i encara ho fan a València) sinó que varen preferir Entesa, qualque dubte en interpretar-ho?  

Naturalment que és una estratègia rellevant pel nacionalisme polític català. Cadascú que en valori l'encert, la meva opinió és evident. I, sí, no amag que em sap greu on ens porta.

3.- En tot cas, és cert, ben cert, que la resta de partits ens varen dar suport fins al límit i, per mi, era incomprensible mobilitzar-nos per competir-hi. Amb ells, estàvem disposats a prendre una decisió difícil i bastant absurda: anar a unes eleccions amb socis d'arreu tret d'altres indrets dels PPCC, perquè ens hi vèiem abocats per la política d'ERC. Tanmateix,  l'aritmètica electoral ho feia molt improbable: el BNG volia l'eurodiputat (ho comprenc perfectament) i aquest objectiu era determinant en la seva elecció de candidatura. Al final, ERC, pel pes de Catalunya, evidentment, no pel d'aquí, ens va poder excloure. Enhorabona?

4.- Les coalicions t'homologuen i t'enquadren a la pissarra política. En aquest sentit, la maniobra d'ERC no era inicialment vetar-nos, sinó competir, després d'haver procurat que la nostra no fos una bona oferta. Al cap i a la fi, qualsevol coalició que no compta amb el suport de l'esquerra nacionalista de Catalunya ja és un poc coixa per al PSM. Potser preferien que anéssim amb CiU  o, la novetat, amb IxC, i transmetre que ells són l'esquerra nacionalista i nosaltres qualsevol altra cosa (desgraciadament el dB, sobretot per homologar UM, s'ha erigit en portaveu d'aquestes estratègies). Era repetir la jugada que trobaren tan exitosa el 2004, però aquesta vegada l'entrada en escena d'UM (amb les polèmiques judicials i mediambientals i tota la resta) ens va acabar de decidir per descartar la coalició "de dretes", tot i tenir-hi amics corals com el BNV i, en distinta mesura, tots els altres, inclòs el mateix candidat. En aquesta tesitura, el PSM va valorar que feia un millor servei a les seves idees, i enviava un missatge més entenedor, si declinava presentar-se (sabent que sempre una decisió així, incòmode i difícil, té un cost -no ho dic només per al partit, sinó pels ideals i la gent que representa-).

5.- Un tema menor: aquesta vegada ERC ens ha dit que sí a la coalició en un parell d'ocasions (Barcelona), de fet no ens ha pogut dir que no fins al darrer minut. Ja no hi ha havia temps per  gaires opcions.

A més, les tres candidatures nacionalistes de 2004 s'han reunit en dues. Qui no hi ha entrat, com el PAR o Nueva Canarias, no s'ha presentat.

Precisament la reunió en dues candidatures emfatitza la necessitat d'acords i de col·laboració. Va aclarint, si es consolida, el mapa electoral i de coalicions. És interessant i hauria de permetre una fructrífera relació entre els dos blocs. Però, als PPCC, la posició d'ERC ho trastoca tot i provoca la peculiar situació del BNV i, sobretot, la del PSM. Podria ser una posició ideològica, d'ortodòxia pancatalanista, que ha constatat un vot autonòmic a València i Balears sempre per davall l'1%, que s'esmercen en ocultar; però, insistesc que ara ja no és el cas: l'operació Entesa (o els verds a València) ho demostra. ERC actua sense escrúpols, instal·lada en el tacticisme. I n'està molt satisfeta. De fet, la satisfacció és general: Puigcercós perd 80.000 vots i Junqueres diu que fan una passa més cap a la independència... Estan d'enhorabona. Idò.

En tot cas, el PSM no es pot instal·lar en aquesta posició, subjecte als capricis i humors d'ERC. No pot tornar a passar. De moment, el PSM tendrà eurodiputat a partir d'1 de gener de 2012, serà castellanoparlant i galaicoparlant i hi confi plenament, tota aquesta trifulca ha servit per estrènyer llaços. I sí, Josep Sánchez, som molt amics amb BNG i Aralar. Per cert, sense ells, ERC no tendria diputat. Ah, una pregunta Josep: si el PSM s'hagués abocat a una coalició que els vetava i s'haguessin aconseguit alguns milers més de vots, algú espera de l'equanimitat d'ERC-Entesa que ens ho hagués reconegut? Si ERC diu que tots els vots són seus! Mentre Entesa diu que tots són seus!... Fins i tot els de Formentera! Idò.

És lògic que els arguments del PSM no siguin compartits per tothom, però, sincerament, no entenc  Sánchez quan diu que no s'entenen.

Aquestes eleccions han tornat suposar un retrocés electoral del nacionalisme progressista i ecologista i un èxit del bipartidisme abassegador.  És evident que les nostres idees no són majoritàries en el país. Naturalment puc anar errat, però tenc clar que la divisió del vot d'esquerra nacionalista no té espai institucional. A les europees, no n'hi ha hagut pel PSM. A les properes, ja es veurà com va. Després del miratge dels 90, quan la feblesa d'UM feia pensar en un únic moviment nacionalista, de caràcter progressista (com el BNG, com el BNV), ara per ara s'ha de triar: dreta (amb el que és UM) o esquerra (i ecologisme). No hi ha més matisos. Modestament  (l'evolució dels resultats la fa indefugible), trob irrebatible que l'esquerra nacionalista del país passa pel PSM, on hi ha de cabre tothom, i hem d'estar oberts als canvis que calgui, però sense posar en perill aquest puntal. Si, tanmateix, ERC i Entesa creuen que necessiten el seu propi projecte (junts o per separat), endavant, al cap i a la fi hem de convenir que la idea de convergir ha fracassat. En el cas d'ERC té una transcendència especial perquè ens emmena a una reconsideració de l'espai d'esquerra nacionalista dels PPCC, i som conscients de la dificultat, com ho som dels sentiments que ens suscita que Catalunya vulgui limitar el catalanisme d'esquerres a la implantació d'ERC a les Illes o València. Què hi farem? Esperar un canvi d'estratègia... però no aturats.

A mi, personalment, em semblaria més raonable la unitat d'acció, però, vist el que hem vist, s'haurien de dar moltes garanties de futur, de lleialtat, de voluntat de participar en un projecte compartit en comptes de join ventures d'avui sí, avui no em convens, amb envits constants per posar contra les cordes en comptes de créixer junts. Si no queda més remei, el 2011 la divisió tendrà un cost, però, a la llarga, serà clarificadora. En tot cas, el PSM no pot perdre més energies darrere operacions dubtoses.

El que s'ha de sanar d'immediat és la incomprensible inquina amb la qual gent propera a l'ideari nacionalista menysprea el treball (més encertat  o menys) de la gent del PSM. Certament, alguns aposten per altres projectes: endavant, però separem-nos amb respecte, sense mentides ni cinisme, com el que hem hagut de sofrir en aquesta campanya.

Però, sobretot, als que, mentrestant, no es banyen, els deman que baixin a l'arena. Sou imprescindibles. Heu vist els resultats? Els que tengueu ganes de fer la vostra aportació, apuntau-vos, militau. Jo vos convit al PSM, naturalment, crec que és l'instrument més idoni per trencar el bipartidisme hegemònic, però, si triau un altre trinxera, coratge. Ara, deixem anar les actituds destroyer que no duen més que al desànim. Ben al contrari, tenim uns ideals i una tasca on tots hi som necessaris. El PSM té molta feina perquè el nacionalisme, el progressisme i l'ecologisme siguin influents en la vida política mallorquina.