Toni Alorda

Ja hem tornat de Son Bordils

tonialorda | 05 Juliol, 2008 13:54

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Feia calor i hi havia poca ombra. Tots sabíem que estaríem millor en remull. Tots teníem moltes feines per fer en dissabte, una de les quals, una de les més importants, no fer res.

Però hem anat amb tren fins a Son Bordils.

Son Bordils (grup)

Érem una colla que no podem consentir veure com les Cases d'una de les principals possessions d'Inca s'esbuquen. No ho podem consentir i hem anat fins la finca per fer sabre a qui correspongui: que no ho consentirem.

Ja que hi érem, ens hagués agradat entrar, però la propietat no ens ha deixat. Com a mínim hem fet un gelat.

Tenir les Cases en condicions és obligació de la propietat. Vetlar perquè realment ho faci, és tasca de l'ajuntament. Però ni l'un ni l'altre fan res de res.

Això sí, ara Inca s’agermana amb el poble de Bordils de Girona, d’on és originària la família Bordils, i, per tant, se suposa que els inquers, i fins i tot l’equip de govern, ens sentim orgullosos d’aquest patrimoni.

Així mateix, aquests darrers temps s’han presentat varis llibres a Inca sobre possessions. Un d’aquests dies, jo hi era, no és que m’ho hagin contat: en Rafel Torres va fer els elogis de les possessions i el seu ric patrimoni. Així que vaig aprofitar per demanar-li perquè no atenien les nostres queixes sobre la degradació de Son Bordils. Ah, aquí, no li va agradar gens! Va dir que no havíem de polititzar... que Son Bordils era privat, que ells no hi podien fer res... Però això és fals! Les Cases de Son Bordils són un edifici catalogat i, com a tal, l’ajuntament té l’obligació de vetllar perquè el propietari el mantengui en condicions. Fins i tot el mateix Torres ho ha hagut de reconèixer des del moment que aprovaren una moció nostra, del Bloc per Inca, que anava en aquest sentit.

Hem anat a Son Bordils perquè estam cansats que mos venguin amb cançons i amb cinismes.  Que ens diguin que estimen el patrimoni mentre s’esvaeix davant els nostres ulls.

Hi hem anat perquè sabem que els bons propòsits que ara ens ofereix Pere Rotger tornaran quedar en no-res, com sempre ha passat, si no hi ha qualcú que les recordi i les remeni. Que l’estamenegi. En aquest sentit, és important recordar que ja hem aconseguit coses. I més que n’aconseguirem. Vos ho assegur.

Allà hem fet un repàs dels fets, com que ara les tenc frescos, vos les content damunt damunt:

D'aquests Bordils de Girona en tenim notícia des de fa uns set cents anys, quan donaren suport a Pere el Ceremoniós i assoliren molta rellevància a Inca. Entre el s. XIV i XV basteixen la finca de Son Bordils, la seva Casa a Palma és avui l’arxiu municipal: Can Bordils. Aquí, des de sempre, va tenir molta importància la vinya i, de fet, les Cases tenen un dels cellers més impressionants d’Inca, que és tant com dir de Mallorca. No oblidem que Inca era una potència vinícola i Son Bordils era, al s. XIX, la finca més gran del municipi. Com tots sabeu, la fil·loxera va acabar amb tot això.

Els anys 20, Domingo Alzina, el batle liberal, compra la finca i els anys cinquanta passa a la seva filla Antònia. En Bernat Amengual mos n'ha parlat un poc, no debades son pare va ser l'amo des dels anys 50 fins el 1978 i ell hi va viure de nin. Bé idò, aquesta senyora va morir sense descendència i va fer una herència peculiar. Per un vent, deixava tots els seus béns a la seva ànima, que és una institució medieval, que consisteix en destinar els doblers a misses i obres de misericòrdia per obtenir la vida eterna. Per altra banda, va destinar la finca de Son Bordils, unes 160 quarterades (1980), a crear una Fundació amb el seu nom: la fundació Alzina, amb la finalitat de bastir una residència per a gent gran.

Idò bé, a principis dels anys 90, els germans Coll (Agrocoll) decideixen tornar a sembrar vinya i fer vi i compren la finca a la Fundació. Però quan van a escripturar, se'ls adverteix que les Cases no se poden vendre perquè és on s’hi ha de fer la Residència. Així que no els hi queda més remei que xapar la finca: tota la banda de la carretera cap a Jornets serà per Agrocoll, mentre que les Cases i el tros de finca de l’altra banda de la carretera se’l queda la Fundació.

La Fundació va fer algun intent de posar en marxa la Residència, per exemple, volia comprar el convent de les Franciscanes on ara hi ha l’Obra cultural o fins i tot fer-ne cessió a l'Opus Dei, en tot cas, no va anar bé i pareixia que desistien. De llavor ençà, el PSM ha malavejat perquè els doblers que reberen per la venta de la finca i tot el patrimoni de la Fundació passés a la Residència Miquel Mir. Tant punyirem, que, a la fi, la Fundació va fer una deixa el 1996 d’uns 150 milions de pessetes a la Residència Miquel Mir. Crec que és bo que tots ho sapigueu i ho faceu sabre: que va ser el PSM qui va plantejar i batallar per aquesta donació (Pere Rotger no demanava res de res per a la ciutat, ens deia que era un patrimoni privat i podien fer el que volguessin). Vos deman que ho faceu sabre perquè mos passa massa sovint que ben poca gent se’n tem d’allò que aconseguim.

De totes maneres, encara no era tot, la Fundació seguia tenint les Cases i un capital de devers un milió d’euros. Per això, hem seguit denunciant  la situació de Son Bordils. Per un vent, que és el que avui més ens preocupa: que s’hagi consentit el deteriorament patrimonial: amb peces desaparegudes, la teulada enterra i un procés creixent de degradació. Per l’altra, que passin els anys i la Fundació no arribi a fer la despesa social a la que està compromesa.

Per això, i davant la inactivitat municipal, hem demanat la intervenció de la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca. I ja vos puc dir que el Director general, en Biel Cerdà (del Bloc), ha demanat clarícies a l’ajuntament i en farà un seguiment.

També per això, hem demanat al Govern que, a través del Protectorat de la Fundació, garanteixi el compliment de la voluntat de la Sra. Alzina. I ja vos puc dir que la consellera d’Afers Socials, Fina Santiago (també del Bloc), ens ha dit que cosa farà.

I, per això, hi hem anat avui. I hi tornarem ses vegades que faci falta. Perquè no consentirem que es faci malbé definitivament aquest edifici que, en tant que patrimoni cultural, és un bé de tots els inquers i de tots els mallorquins.

Son Bordils

Com que avui m'han deixat un micro, he recordat als valents que han comparegut el discurs (ja famós) de Barak Obama, fins i tot té cançó, el del Yes, we can. Ell venia a dir: Ja ho sé que vos diran que res no pot canviar, que no hi ha res a fer, però jo vos dic que sí podem canviar. Que noltros podem. Yes, we can. De llavor ençà el crit de guerra (lutherkingià) ha recorregut mig món. A quatro l’han traduït per PO-DE-MOS, durant l’Eurocopa. I se veu que deu tenir quelcom màgic. Perquè jo vos dic que és cert que els americans poden triar un negre com a President, que Espanya pot guanyar una Eurocopa i que noltros podem salvar Son Bordils.

Per això hi hem anat avui: perquè ho sabi qui ho hagi de sabre. Que capgirarem aquesta situació i que no consentirem que ens diguin que no s’hi pot fer res.

Reparau que no dic que ho intentarem, sinó que ho aconseguirem. Perquè podem. En podeu estar segurs: noltros podem. Yes, we can.

Categoria: General. Comentaris: (3). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

  1. 1. maria morro  |  07-07-2008 a les 10:00

    benvolgut senyor diputat: he enviat el link a les nostres filles, han d'aprendre dels qui saben.

    l'escrit demostra que en saps, i pots. gràcies, toni marrai.

    adjunt fotos.
    http://picasaweb.google.es/estenedor/0080705Sonbordils

  2. 2. un que hi pasava  |  07-07-2008 a les 12:43

    Una excursió ben guapa!

  3. 3. Joan Ramon  |  07-07-2008 a les 16:44

    Cert, una passejada ben guapa i unes cases que fa pena veuré cauré.

    Salut i Branca.

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.