Toni Alorda

50 anys sense Torrandell (UH dilluns)

tonialorda | 14 Febrer, 2013 16:03

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Declín avui esplaiar-me en els misèries de l’escena política actual. De l’abundància de temes, em decant per una efemèride: el cinquantè aniversari de la mort d’un músic d’abast internacional, l’inquer Antoni Torrandell.

Els artistes són el més semblant que coneixem a un forat de cuc, aquell camí que, segons els físics, ens permetria adreçar en l’espai-temps, viatjar a una altra dimensió, a un altre temps, sense contradir la relativitat general. Els creadors, orfebres de l’emoció i el sentiment, ens ensenyen a mirar, o a escodrinyar, de mil maneres diferents, obrin finestres a realitats pregones i a intuïcions sobre el sentit i l’ànima de tot plegat. Diu Gabriel Alomar que la Poesia és l’única religió permanent i, els poetes, els sacerdots d’aquesta església indestructible.

Seria imperdonable no celebrar com cal l’aniversari de Torrandell, un valor segur, que romandrà, i confi que Govern, Consell i ajuntament compliran amb el seu deure de programar iniciatives a l’alçada.

Naturalment, la Simfònica interpretarà obra seva, com fa sovint, tot i les penúries a què és sotmesa, sacsejada per retallades i canvis. El 3 de maig, “Valldemuza” en el Teatre Principal (el de Palma, que el d’Inca segueix imperdonablement tancat), no és l’Auditòrium de Marc (i Rafel) Ferragut, però segur que paga la pena: Torrandell comparteix programa amb la Pastoral d’un tal Beethoven i un concert de Schumann, aquell que deia: “allò que ve amb el renou de la moda, amb ella s’esvaeix”. La cita la prenc manllevada a Joan Maria Thomas, qui la fa servir, en el pròleg d’una non nata monografia sobre Torrandell, per afirmar que no és el cas de l’obra torrandelliana. L’escrit és de 1954 i el volum biogràfic s’engreixa de llavor ençà, gràcies a la cura, el zel i l’encert, de Bernat Torrandell. De fet, publicar i divulgar aquests “apunts” seria una iniciativa molt adient al cas.

Com ho seria programar un concert de la Simfònica a Inca, tot i ser conscient de les incomoditats de no disposar d’un espai en condicions.

Sí, ja ho sé, ho sabem tots, que hi ha crisi. Però en la pira de les retallades no hi podem immolar la cultura: ni el reconeixement dels creadors, ni el gaudi de la seva obra. L’art carrega les piles, segrega endorfines i dopamina, augmenta l’autoestima i promou, en els individus i en les societats, un estat d’ànim fèrtil, escaient per afrontar els moments difícils.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

Publica el teu comentari. Faig servir la moderació per evitar, exclusivament, spam.