Urdangarín i l'abús de la innocència
|
No insistiré en la relació dels fets en la trama ordida per Iñaki Undargarín & cia per apropiar-se de doblers públics por-ser-Vos-quien-Sois, gràcies a l’entusiasta col·laboració d’un PP entregat, d’un PP responsable de cada abús i que pretén sortir incòlume, més diré, donant lliçons de moral i d’austeritat, de l’allau de corrupcions durant la seva gestió... Seria difícil dir res nou, en tot cas, alguns episodis del cas Noos, amb doblers pretesament destinats a ongs i que acabaren en comptes particulars resulten especialment escabrosos i podrien justificar el títol de l’article, com es podria referir a la pròpia existència de la Monarquia o a la nostra aportació a Marivent; però em cenyiré a les apel·lacions a la presumpció d’innocència, una de les perles del nostre sistema judicial, però que alguns volen fer servir de coartada per fer-nos callar i no reaccionar amb valentia, amb sentit cívic, respecte dels abusos del poder.
Avui, quan intereconomia celebra grollerament el tancament de Público, quan el PP culmina el desembarc a IB3 nomenant Director una persona de partit, ens consola veure com el periodisme ha sabut el lloc que li corresponia a Via Alemanya. Com ho han sabut jutges (pressionats fins a la indecència) i uns fiscals valents. Amb tot l’escarni de l’allau de casos de corrupció (avui col·locant Palma en l'actualitat mundial), en sobreix també el missatge de la fi de la impunitat. Si les amenaces, els interessos o els complexes canviessin aquesta reacció, si la dreta se’n surt promovent represàlies (com ho ha estat el tancament de TV Mallorca), el perjudici pel sistema seria immensament superior al que puguin comportar els mals col·laterals d’algun excés (que n’hi ha). Qui calla sembla que hi consent. El silenci, l’espera sense reacció, ens embrutiria com a societat. Entre un país amb govern sense diaris i un país amb diaris sense govern, cal triar el segon (Jefferson).
Això no lleva, en absolut, que la presumpció d’innocència ennobleix el nostre sistema penal. És preferible la injustícia de culpables en llibertat que la de tancar un innocent. Abraham fins i tot qüestiona la justícia divina per plantejar-Se destruir Sodoma si hi viuen cinquanta justos. Ni en què fos un. Quan algú perpetra una massacre salvatge,no és un assassí. No encara. En què sigui davant milers de testimonis, com si ho confessa aportant totes les proves, no seria un assassí. Encara no. Tècnicament parlant. La culpabilitat jurídica no és una conseqüència mecànica de cometre un acte criminal: no s’és culpable fins que ho declara un tribunal en un judici condret. Però, això pot evitar una opinió social? El poble ha de suspendre el judici, prescindint de les dades que coneix, de la indignació que li produeixen, fins que hi hagi una sentència ferma anys després dels fets? I és clar que no!
Precisament per respecte a la venerable institució de la presumpció d’innocència, resulta una befa l’ús (l’abús) que en fa la dreta i l’establishment: es queixen que als “polítics”, als seus, per ser precisos, se’ls conculca el principi d’innocència, menyspreant el devessall d’informacions conegudes. Ens parlen de parts i quarts, de conjures policials i judicials... I el que és més perillós, qüestionen que se n’informi. Però si parlam de control al poder, de doblers públics! Els ciutadans sí que en són innocents (uns més que els altres).
No és casual que la constitucionalització de la presumpció d’innocència sigui coetània de la llibertat de premsa i amb defensors intercanviables en els debats de les revolucions del XVIII. “El preu del poder és l’eterna vigilància”, diu Jefferson, víctima dels atacs del poder contra els diaris republicans. Per què no tendrem per aquí aquesta dreta?
(article repastat)Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »