Toni Alorda

Responent a la Cartografia de Tresserras

tonialorda | 16 Novembre, 2020 20:24

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Més per Mallorca ens convida a reflexionar sobre el futur del sobiranisme al país, així que m'anim a compartir algunes idees improvisades, i dubtes, arran d’una primera intervenció de Joan Manel Tresserras.

Vagi per endavant la coincidència amb el plantejament de base: les nacions són construccions socials i mutables, històriques (no entitats sagrades i eternes, vaja), la primacia del principi democràtic sobre el principi nacional i de l’"on anam" sobre el d'"on venim", que cal denunciar els excessos de l’Estat-nació, dels plantejaments ultranacionalistes en general, i no caure en el parany de voler reproduir-los mimèticament, el protagonisme de lo social; etc.

De fet, aquest plantejament, que s’expressa per convicció, naturalment, s’ha de tenir molt present en la presentació pública del projecte a fi de desmarcar-se i sortir a camí a la caricaturització del nacionalisme com a sectari i essencialista, i això al marge de fins a quin punt sigui una caricatura infundada, injusta. La superació del PSM en l’operació Més per Mallorca s’insereix en aquesta direcció.

Però potser les reflexions de Tresserras, i no només les seves, arriben a un punt d’ambivalència que poden fer dubtar sobre el rol que assignam a la identitat en el projecte polític i, de retruc, en l’actuació que propugnam per part del poder públic en aquesta vessant. Les limitacions de temps fan inevitables les llacunes, que, a més, són completades amb el seguit de sobreentesos que pressuposa un posicionament de Més. Això no obstant, per la rellevància de la qüestió, compartesc aquest contrapunt.

En concret, ens diu Tresserras que el republicanisme soberanista d’esquerres no vol un Estat-nació, que no és nacionalista, sinó postnacionalista, que no fa cap proposta identitària, que no vol una nació, sinó una ciutadania compartida...

Tanmateix, deu ser impossible compartir ciutadania, sentir que se comparteix ciutadania, que s’és una comunitat política, sense compartir elements identitaris... I impossible eludir el paper de les decisions públiques, del marc «constitucional» que defineix la ciutadania que es comparteix. I, d’entrada, aquesta ciutadania compartida bé ha de tenir uns límits territorials, que algú decideix en base a alguna cosa...

Gratem-hi un poc:

1.- La identitat individual i la identitat col·lectiva.

a) Subscric d’entrada, satisfet, la reivindicació de Tresserras al protagonisme de la identitat individual. La defensa de la llibertat personal és un bagatge preciós de l’esquerra republicana, que, al meu parer i afortunadament, la diferencia de tots els totalitarismes, incloses les aberracions del comunisme. Però això no lleva, naturalment, que s’hagi d’encaixar amb els drets col·lectius. En concret, pel que ara interessa, els identitaris-comunitaris, els lingüístics, per exemple.

Cada individu tendrà dret a una ensenyança en la seva llengua, a ser-hi atès en l’administració, en els serveis al públic? No serà fàcil quan a Mallorca se parlen un centenar de llengües diferents. Però, més enllà de la dificultat, assumir que el poder públic no crea identitat, vol dir renunciar a treballar per una llengua comuna del país? Probablement no és la intenció, però són confuses les fronteres de la tesi, i, avui, els reptes per un exercici efectiu de l’oficialitat de la llengua catalana són de tal magnitud que, al meu parer, mereixen figurar explícitament en la nostra cartografia de futur.

b) En aquest sentit, quan se’ns diu que no podem viure d’un nacionalisme que enyora i sublima el passat (qui no hi pot estar d’acord?), inclou que, en la tria sobre una llengua comuna de país, a la llengua històrica no se li reconeix cap plus?

c) Quines diferències hi ha entre ser una nació o compartir ciutadania? Si el compartir ciutadania es basa en estar sotmesos a un mateix ordenament jurídic, a un mateix poder públic (democràtic, s’entén), aleshores, no hi ha bastants punts de contacte amb la lògica de l’Estat-nació? I, si és així, què és vàlid d’aquesta construcció (el patriotisme constitucional habermasià?) i què és nociu?

d) Quin són els trets d’aquesta ciutadania compartida? Perquè seran aquests els que en definiran la «identitat» (se’n digui o no «nacional»). Imposar una religió, sembla que no. De fet, potser alguns valors cívics s’imposaran sobre mandats religiosos malgrat algú els consideri, en la seva decisió identitària personal, com a superiors. I, hi torn, la llengua, formarà part d’aquesta ciutadania compartida o no? Les tradicions i la cultura popular (alliberades de llastos anacrònics)?

En general, la llibertat d’adscripció nacional, de lleialtat o no al projecte compartit, quines conseqüències té en la regulació de drets i deures?

2.- Els drets polítics com a correlat de la identitat.

De fet, Tresserras dona per suposat que s’adreça a una comunitat, a un subjecte del republicanisme sobiranista, però aquest subjecte, aquesta comunitat, bé deu ser el fruit (no l’esclau) d’una peripècia històrica, d’una cultura. Hem de suposar que ell identifica aquesta comunitat perquè té una identitat.

Quan expressam que el principi democràtic exigeix reconèixer als «pobles» el dret a l’autodeterminació, a quins pobles ens referim? Certament podria ser la població en qualsevol territori, delimitat artificiosament amb retxes sobre un plànol, fins i tot discontinu, a lo Tabàrnia, però, en la realitat, se predica de comunitats polítiques que s’auto-reconeixen per... una identitat.

Per altra banda, no podem ignorar que qualsevol poder polític de base territorial procura, sempre, crear sentit de pertinença, identitat, o està abocat a la seva desaparició. Parlam d’un procés de retroalimentació de poder i cultura que és anterior a l’Estat-nació, havent-hi civilitzacions i monarquies que ho treballaren a consciència. De fet, fa mal negar que la participació en una mateixa estructura política ha estat determinant en la gènesi de les nacions. I en la seva mutació.

Per altra banda, en l’èxit contemporani de l’Estat nació, més enllà del paper indiscutible d’interessos de les classes dirigents que identifica Tresserras, hi ha també un component popular, una interiorització d’aquest sentiment de pertinença «patriòtic», com hi ha elements progressistes en el projecte jacobí, com a projecte de modernitat i com a subministrador eficaç de serveis públics. La reivindicació de lo públic, del paper de lo públic, és consubstancial a una proposta d’esquerres.

Al meu parer, que les institucions polítiques de base territorial generin sentiment de pertinença, des de la local a l’europea, és inevitable, i pot ser positiu, si encerta en els termes i la intensitat, si és democràtic, radicalment democràtic, i això implica fer compatibles les distintes lleialtats de cada individu, i que l’adhesió a comunitats territorials pugui funcionar amb caràcter telescòpic. De fet, per a la superació de la clau nacional, caldrà treballar sentiments de pertinença europeus i planetaris.

Però, alhora, i precisament en reivindicació del principi democràtic, cal apel·lar, i aprofitar l’atractiu, de petites comunitats, de mida humana, que exerceixen el gruix del poder quotidià. I, com he apuntat, no pareix que la forma ideal d’establir-les sigui amb regla i cartabó, sinó partint de les comunitats «nacionals».

En tot cas, un projecte polític ha de precisar quin és el repartiment de poder que proposa entre els diversos ens polítics territorials, superant, és clar, la idea sagrada de sobirania, substituïda per tots els derivats del principi democràtic i dels drets individuals i col·lectius, amb especial relleu per al principi de subsidiarietat i el d’humanitat compartida.


He dit que Tresserres s’adreçava implícitament a una comunitat (nacional), i ho explicita quan tracta l’assumpte dels PPCC. Ens parla de «marc nacional compartit», que «una part de la Nació» no pot decidir pels altres territoris, etc. Una mostra més de lo difícil que resulta prescindir dels termes arrelats en la comunicació política. En tot cas, compartesc el missatge de fons, i apuntaria que de la mateixa manera que s’ha d’estar alerta als excessos de l’Estat-nació, també s’hi ha d’estar a la idea que tota nació està cridada a esdevenir (o maldar per esdevenir) un Estat definit per les seves fronteres culturals. Per altra banda, les nacions culturals no estatals poden ser titulars de drets polítics i poden generar estructures institucionals. La dificultat és dissenyar el model d’equilibris.

La complexitat i la conflictivitat d’aquestes tesis no se resol negant-ne la problemàtica.

3.- Seguint aquest raonament, però entrant en un altre aspecte, quan Tresserras ens parla d’uns valors, d’una proposta del republicanisme sobiranista d’esquerres per al conjunt de la societat, això no ens pot fer oblidar que la societat és tremendament plural. Per plural que sigui un projecte de partit, o de moviment, la societat sempre ho serà més. I potser avui és especialment rellevant, i delicat, establir pautes sobre com conviure, polemitzar i pactar amb la resta de projectes socials-comunitaris(/nacionals) alternatius al propi.

Podria anar estirant més fils, però som conscient que m'he allargat en excés i confio haver suggerit els crulls que veig al plantejament, tot i compartint-ne el gruix. El paper de les senyes d’identitat, de la cultura popular, i singularment de la llengua, és una qüestió bàsica en la reflexió sobre la proposta política, no ha de ser negligida en l’anàlisi, sobretot quan hi ha operacions de castellanització d’una bel·ligerància extrema. Potser són moviments epigonals, anacrònics, però no menysprearia el seu potencial destructor.

Hauria de ser innecessari insistir-hi, però ho faré per evitar malentesos. Compartesc, de fet me pareix imprescindible, insistir en el rol amplíssim de la llibertat-identitat personal, amb tota la pluralitat que comporta, que vivim com una riquesa; insistir en la salutació a totes les expressions culturals-nacionals que conviuen al país, de viure-les com una riquesa, etc. Però «la República» no se pot desentendre de forjar una identitat comuna, la que dona sentit a la ciutadania compartida, se li digui nació o se li digui lo que se vulgui (i, en alguns contextos, serà inevitable, útil, dir-ne nació). Que aquesta identitat té un enorme valor per suscitar l’adhesió i aportar sentit al projecte (tot el valor d'apel·lar a la mallorquinitat). Que si volem proposar un nou equilibri, aquest s’ha d’explicitar, madurar, o el missatge resulta incomplert, o, pitjor, contraproduent, afeblint les línies de contenció contra l’Estat-nació espanyol que saludarà encantat el missatge, l’escarnirà, ... i enviarà els bulldozers.

En tot cas, certament, com diu Tresserras, la proposta que bastim avui ha de ser perquè ens resulti útil avui, per als nostres ciutadans avui, i que sigui exportable arreu del Planeta com una proposta de convivència democràtica i progrés.


Posted in General. Comentaris: (0). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent

Son Bosc i els polÝtics

tonialorda | 20 Febrer, 2016 20:51

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

L'editorial de l'Ara saluda i demanda agraïment social als èxits de l'ecologisme. Ho subscric. La mobilització ciutadana en favor del territori, amb un alt protagonisme del GOB per orquestrar-ho, és indiscutible i digne de reconeixements. Son Bosc, com mantén l'editorial, n'és un exemple.

Tanmateix, l'editorial també destil·la un altre missatge, subliminal: el poble, sa i honest, corregeix les maldats de polítics perversos. La tesi és molt popular: el carrer, i només el carrer, pot guanyar a les institucions, inevitablement corruptes. Darrerament, Podemos en fa una versió pròpia: això passava exactament així... fins que ells han arribat; ara, se'n cuiden ells, i només ells. Pens que aquest plantejament, que arrossega conseqüències polítiques, necessita un contrapunt. Vagi per endavant que el tractament de la notícia per part de l'Ara-Balears és impecable, i que només faig servir l'editorial com a excusa-exemple sobre la reflexió entre mobilitzacions i política, precisament a partir del cas de Son Bosc.

No qüestionaré gens, déu me'n guard, el paper central de l'ecologisme ciutadà en els èxits territorials, ni la connivència entre polítics i promotors, que, en el cas de Son Bosc, assoleix fites estrambòtiques, vergonyoses: gosaren reduir un parc natural, aprovaren una llei amb l'únic objecte de derogar un pla de protecció de l'indret, ignoraren missions internacionals (Ramsar), menysprearen informes jurídics i estudis científics, etcètera. Aquests ingredients hi són, certament, però, al meu parer, en falten per explicar el desenllaç, menysté la importància de "els altres polítics". 

 (Segueix)

Posted in General. Comentaris: (0). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent

Bernat Torrandell, la devociˇ

tonialorda | 18 Febrer, 2014 19:01

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Ha mort Bernat Torrandell, fill, i reivindicador apassionat, de Mestre Antoni Torrandell. 

El mèrit de l'obra de son pare s'ha guanyat un espai en la història de la música, un espai probablement insuficient (o nosaltres tenim tot el dret a valorar-lo insuficient i mirar d'eixamplar-lo). El paper de Bernat Torrandell no és el d'un Max Brod respecte de Kafka, ni el de Theo Van Gogh i la seva vídua respecte de Vincent; però ben segur que les seves gestions, insistents i perseverants, fundades i rigoroses sempre, han jugat un paper rellevant per mantenir en l'agenda, i per tant, per gaudir, de l'obra torrandelliana. Hem d'estar-li agraïts. En aquest sentit, em sap greu que no fructifiqués la proposta d'atorgar-li el 2013 la medalla d'or de la ciutat, a més de merescuda, hagués estat oportuníssima.

Bernat semblava sentir-se obligat vers son pare, el degué colpir com visqué el dol per la mort del primogènit quan era un infant, visitant la tomba diàriament durant més d'un any, i, sobretot, l'obligat retorn de l'èxit de París a la provinciana Mallorca quan el padrí den Bernat, vidu i malalt, demanà al fill que tornés: “El fill venç al músic. Des de llavor, Torrandell paga el preu d'aquella victòria”, les paraules són de Joan Maria Thomas, però posaria messions que la idea és de Bernat. 

 (Segueix)

Posted in General. Comentaris: (0). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent

Pere Morell: els inquers no t'engegam

tonialorda | 13 Febrer, 2014 20:55

| del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat twitter.com

Vos penj l'article d'avui al Setmanari "Dijous" sobre el trasllat fulminant del director de l'IES Berenguer d'Anoia d'Inca, Pere Morell, deixant sense atendre els cursos que ell impartia.

No inclou els episodis posteriors sobre la seva substitució, amb la baixa per un mes de la substituta (...) o la imposició de continuïtat a l'equip directiu... el via crucis absurd de l'IES Berenger d'Anoia, un més dels despropòsits del nostre Govern. No me'n sé avenir com hem arribat a aquest punt de degradació en l'exercici de les responsabilitas polítiques en educació.

Pere Morell: els inquers no t'engegam

El Director del Berenguer d'Anoia ha estat traslladat. Qui ha sentit algun retret contra Pere Morell? Qui ha sentit dir que calia un canvi en la direcció de l'institut per millorar-ne els resultats o la gestió? Jo no. Jo només he sentit veus que demanaven que quedés. Idò el Govern no ha sabut reconèixer aquesta tasca i ha malmenat la direcció, ho ha fet al Berenguer i a tot Mallorca. N'estan encantats.

Pere Morell i l'equip directiu presentaren la dimissió fa mesos, quan trobaren inviable la programació que se'ls imposava, quan se'ls imposava anar contra el parer unànime del consell escolar del centre. Des de la Conselleria, lluny de cercar la conciliació, li entimaren que el càrrec era voluntari i que sempre en trobarien d'altres, un prodigi de sensibilitat i respecte, de savoir faire en la gestió de grups humans i la seva motivació. Tanmateix, han esperat a mitjans curs per executar el cessament... i l'han acompanyat d'un trasllat fulminant, ignominiós.

Però, en què està convertint la gestió de l'educació aquest Govern? Per què s'instal·la en l'enfrontament contra els mestres? per què els insulta? per què els persegueix? 

 (Segueix)

Posted in General. Comentaris: (0). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent

1 2 3 ... 99 100 101  SegŘent»