Toni Alorda

La situació provocada en el govern amb la detenció de directors generals per investigacions que afecten l'actual legislatura, afegida al reguitzell de casos judicials, transmeten que no es tracta de la simple suma de casos individuals sinó d'una trama ordida en la cúpula d'UM, d'una manera d'operar del partit. Aquesta impressió, més enllà de com avancin les causes, feia impossible recuperar la credibilitat de les institucions, l'estabilitat, i l'autoritat, en l'acció de govern. Mentrestant, UM es resistia al compliment estricta del codi de responsabilitats polítiques signat.

Ara, la situació és complicada, no hi ha dubte. Un govern en minoria pot tenir dificultats, però el moment social i el terratrèmol polític-judicial que vivim (amb un degotís que continua), trob que obliguen a assumir aquesta responsabilitat.

Ja he discrepat en aquest blog amb els que pensen que la única manera digna d'actuar era abandonar els governs i, per tant, deixar el Consell de Mallorca i Cort en mans del PP i convocar eleccions avançades en el Parlament (insistesc que en els consells i ajuntaments no hi ha aquesta possibilitat). No se m'escapa que el PP té ara més escons que la suma de PSOE i BLOC-PSM-Verds, i tanmateix mantenc que és legítim intentar finalitzar la legislatura amb els equips de govern actuals, perquè seria una paradoxa que la conseqüència d'abandonar el govern com a reacció a la corrupció fos dar pas... al PP.

Naturalment, el PP pot presentar moció de censura i, si compta amb el suport d'UM (cal majoria absoluta), governar; però crec que aquest és el camí: l'han de presentar i guanyar, sinó hauran d'assumir que la responsabilitat de govern correspon al gabinet actual. El PP no pot arribar al govern (del consell de mallorca, per exemple) per la deserció dels partits progressistes.

En tot cas, la decisió està presa (en el sentit que he mantingut), amb el compromís ferm amb la governabilitat i en la recuperació de la confiança democràtica, el compromís en aplicar polítiques progressistes, nacionals i ecologistes. Serà difícil, però també una oportunitat.

En motiu de la declaració de Llompart com a fill il·lustre de Palma, vaig pulbicar un article a l'uh de dilluns passat, el puj tot seguit. Llompart va dar suport al PSM en moments difícils i és un dels referents dels quals ens sentim més orgullosos. Reparereu que l'article insisteix en el valor de la continuïtat i lleialtat a projectes col·lectius.

Ara que vivim la polèmica sobre si tomar o no monuments erigits pel franquisme, potser seria el moment de reivindicar en positiu, d'erigir-ne des dels valors democràtics: als republicans, d'entrada, però també quedaria molt bé una senyora estàtua al gran Josep Maria Llompart. Desgraciadament, la crisi econòmica, amb la prioritat absoluta d'estar per la gent amb problemes econòmics i la magror pressupostària, potser faran ajornar aquest acte de justícia.

 (Segueix)

Bernat Nadal defensava ahir en un article al diari de balears la unitat de l'esquerra nacionalista. Hi estic d'acord. Comencem sempre per aquí, en aquest punt no hi sobren les reiteracions.

 

Diu Nadal que entre PSM (un partit que qualifica d'"imprescindible") i Entesa i ERC el poble no fa diferències, que són el mateix. Potser faria alguna matisació sobre la percepció popular d'ERC, però convenc en el que entenc que vol dir.

 

Per mostrar els avantatges de la unitat, la intel·ligència de la unitat (malgrat les diferències personals -els personalismes, diu-, els "odis familiars" -diu), posa dos  exemples: PP i PSOE. Trob que té raó. Ara, reparem que no són dues coalicions, més tost s'esforcen en no fer-ne de coalicions i, si en fan, vetllen pel manteniment de la marca fort i no et moguis. És patriotisme de partit? Més bé, és mirar d'extreure el màxim profit de la unitat, de la continuïtat, i transmetre que aquest és el marc que han d'acceptar tots els que s'hi acostin. Creu Bernat Nadal que hi guanyaria el PP si pactés amb un partit muntat per Delgado? I un altre per Font? I un altre... La pregunta és retòrica, la resposta, evident.

 

Això no obstant, a l'articulista li sorprèn que "el PSM s'allunyi dels seus socis". Això em fa dubtar sobre si compartim prou la idea d'unitat i els seus avantatges. Com bé diu Nadal, tots els membres d'un partit procuren no airejar en públic les desavinences. Tanmateix, dic jo, és possible que transcendeixin i, fins a un cert punt, un debat intern mostra pluralitat i assumpció de regles democràtiques; però certament hi ha límits. O es perden els avantatges de la unitat. És possible que una part del PP o del PSOE decideixen abandonar un govern contra l'opinió del partit? criticar al propi partit, que ha decidit governar, i així i tot quedar ocupant llocs electes en el projecte unitari? És possible que una part d'un partit no vulgui participar en unes eleccions, o, més surrealista, no deixi participar al grup majoritari del propi partit? Inconcebible.

 

Aleshores, la comparació amb el Bloc no és prou bona. Repetesc: si qualcú demana en el PSM si vol la unitat de l'esquerra nacionalista en un sol projecte, pot comptar amb un resultat aclaparador del Sí. Més diré, el PSM ÉS aquesta voluntat: és (vol ser, si voleu) l'esquerra nacionalista de les Illes Balears.

 

 (Segueix)

Els qui trobam positiva l'aportació d'una dreta nacionalista (cap inconvenient que li diguin de centre i liberal si els agrada més), hem de desitjar sort a Josep Melià al davant d'UM.

Sempre he cregut que UM era un projecte amb grans potencialitats electorals, tudades per direccions massa preocupades per una manera d'entendre l'exercici de la política al marge de la ideologia i afermada en el paper de frontissa.

Melià ha transmès uns altres interessos i la possibilitat de nous plantejaments, sense renunciar (aquesta és una posició consubstancial al projecte) a la condició de frontissa. En aquest sentit, potser és injust constatar que la seva activitat (com a diputat, com a conseller d'urbanisme del Consell de Mallorca...) ha estat força continuista i amb poc perfil, al cap i a la fi, la línia política no la marcava ell.

Tanmateix, hi ha una decisió que no admet cap demora, per inestable que sigui l'equilibri intern. El PSM fa més d'un mes que espera que UM compleixi l'acord sobre responsabilitats polítiques que ha de comportar la dimissió de Miquel Nadal (que ja ha tengut el cost de la ruptura del Bloc en la participació en el govern). Però si Melià no adopta un acord immediat, l'incompliment ha de tenir conseqüències polítiques de primer ordre, la primera, el cessament d'UM en les àrees de govern de Cort.

A la fi, el Govern anuncia l'acord sobre la recepció del C33 i el Super 3 (a més de TV3 i el 3/24). No ha estat senzill, ara falta garantir la recepció íntegra i que la qüestió dels drets d'emissió de produccions alienes no suposi cap problema. Per corregir l'enorme desequilibri que té la llengua catalana en els canals audiovisuals encara hi ha molt de camí.

Pere Muñoz dedica la contra del dbalears al nacionalisme d'esquerres. Defensa la tesi de la unitat, adverteix que, de no assolir-se, el nacionalisme pot desaparèixer de les institucions, i demanda dels partits que deixin de pensar en les sigles (en el partit, vaja) i pensin en el NACIONALISME MALLORQUÍ, així, en majúscula.

 

Si  vol dir que caldria reunir tot el nacionalisme d'esquerres del país en un projecte fort i popular, coincidim. Tanmateix, en l'escrit de Muñoz perceb diferències de plantejament i de conseqüències:

 

1.- D'entrada, contribueix a la moda dissolvent respecte dels partits i sembla que confia en el caràcter taumatúrgic de processos (en puc dir "aventures"?) de refundacions o semblants. Jo no hi tenc tanta fe i crec que és delicat infravalorar el bagatge, producte de molts d'esforços, que aporten els partits existents, de manera molt significativa el PSM. De totes maneres, no serà un canvi de nom el que em returaria d'un procés que realment aporti creixements reals i amb garanties de futur. De fet, fa vint anys que el PSM dóna voltes a canviar de nom.

Ara, l'experiència d'IU, amb periòdiques refundacions (més o menys reeixides), contrasta amb la perdurabilitat dels grans partits.

 

2.- L'escrit de Muñoz transmet que els actuals partits, els seus dirigents, tots més o menys per un igual, mantenen una actitud obcecada, poc patriòtica. No pondera actuacions i els arguments de cadascú, sinó que en constata els resultats i dóna a entendre que l'acord seria senzill. Aquesta avaluació té l'entrebanc de no detectar els nusos de la qüestió per procedir a desfer-los i posicionar-s'hi. Com qui demana la Pau a Orient mitjà sense voler entrar mai en propostes concretes: que hi hagi Pau, i llestos!

 

3.- Per paga, em sembla que del retret equànime als partits se'n desprèn una conseqüència peculiar, justificar la distància dels "independents": els nacionalistes d'esquerra tenen motiu per no involucrar-se personalment fins que no s'assoleixi la desitjada unitat. Però aquesta inhibició pot ser, al meu parer, més perniciosa fins i tot que la divisió.

 (Segueix)